El conjunt d’articles reunits en aquest volum d’homenatge al professor Vicent Simbor Roig amb motiu de la seua jubilació es proposa com una mostra de la seua llarga dedicació a l’estudi de la narrativa catalana contemporània. Si bé és cert que no ha descurat l’estudi dels altres gèneres, la novel·la i el conte han anat atraient de manera progressiva la seua atenció fins a convertir-lo en un dels especialistes més reconeguts en el camp de la narratologia catalana. De la seua ja llarga producció l’autor mateix ha decidit escollir aquest setze articles, que ofereixen un seductor recorregut per la nostra narrativa de principi a fi del segle xx. Regal, en forma d’homenatge a l’autor, i regal també per a tots aquells lectors interessats en un coneixement detallat i intel·ligent de l’evolució de la nostra narrativa contemporània.

A quaranta anys de la recuperació de les institucions culturals arriba l’hora de fer balanç. L’ebullició col·lectiva dels vuitanta ha derivat en una cursa de talents on Barcelona no fa de capital. La institucionalització ha provocat una cultura impopular, internacional i turística, la professionalització ha acabat en precarietat, la mercantilització en banalitat i l’economia ha fet de la cultura una estratègia urbanística. Si la particularitat cultural catalana havia estat un baluard de les classes populars, durant la transició es dissol en un embolic d’identitats i l’ús del català entra en una recessió irreversible. Si la salut democràtica d’un país es mesura per la capacitat d’explorar el llegat compartit, hem fabricat una andròmina monumental que no fa el fet. Amb un estil irònic i enrabiat, Marc Roig ha escrit un llibre polèmic que farà posar vermells els responsables culturals.

Aquest llibre que posem a les mans dels lectors té l'origen en el Projecte Episcopus, amb el qual la diòcesi de Vic ha commemorat aniversaris significatius per a la nostra llarga història: els mil cinc-cents anys de la primera notícia d'un bisbe de Vic, Cinidi, l'any 556; els mil anys de l'inici del ministeri episcopal del bisbe Oliba, en 1018; els dos-cents anys de la mort del bisbe Veyan, en 1815, i el centenari de la mort del venerable Josep Torras i Bages, en 1917. El Projecte Episcopus és un projecte de projectes entre els quals hi ha la publicació d'algunes obres que ens ajudin a conèixer més bé el nostre ric patrimoni històric i cultural. Aquesta obra, en posar la mirada en la basílica de Santa Maria d'Igualada, ens ajuda a entrar en la història de la capital de l'Anoia i des d'aquest temple significatiu eixamplar la mirada al seu entorn amb altres esglésies i llocs també plens d'història, d'art i de bellesa.

Al llarg de tota la nostra singladura com a humans, ens hem interrogat sobre el més enllà, sobre la transcendència, sobre el sentit del nostre pas per aquest món. També ens hem interrogat sobre el misteri de la nostra existència i sobre la condició de la nostra humanitat. La història de la literatura catalana no ha estat aliena a tots aquests neguits, que l’autor ha volgut concretar en els Cants Espirituals. Ja al segle xv, Ausiàs March s’adreçava a Déu per plantejar tota una sèrie de qüestions sobre el sentit de la vida, que posteriorment han tingut continuïtat amb d’altres autors de la nostra literatura: Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Blai Bonet, Palau i Fabre, Antoni Ferrer i David Jou en són exemples ben destacats. Al llarg d’aquest llibre, Bernat Joan entrecreua una lectura personal dels diversos Cants Espirituals de la literatura catalana amb les seues pròpies qüestions sobre allò que ens fa humans, sobre la paraula transformada en esperit.

Els balls parlats de Sogra i Nora i de Dames i Vells de Tarragona. Dues mostres del teatre popular festiu (segles XIX i XX) són dues peces teatrals curtes que s'emmarquen en el conjunt d'elements que conformen el Seguici Popular Festiu de la Festa Major de Tarragona, que se celebra en honor a la màrtir Tecla d'Iconi. Aquestes pe-ces teatrals populars de carrer que reben el nom de 'balls parlats' perquè combinen acció dramàtica, diàleg i dansa, de caràcter rudimentari, que no sobrepassa la mitja hora de durada. Els balls parlats s'inscriuen de ple en la cultura popular; general-ment es tracta d'obres anònimes i de datació desconeguda, que s'han transmès per via oral. Ha estat gràcies a la memòria his-tòrica que alguns d'aquests balls s'han mantingut o s'han pogut recuperar després de molt de temps sense haver estat posats en escena. Aquest nou volum de la col·lecció Scripta està dedicat a l'edició i comentaris lingüístics dels textos de dos balls parlats tarragonins: el de Sogra i Nora -sense representació en l'actualitat- i el de Dames i Vells -recuperat l'any 1981; després d'una trentena d'anys desaparegut dels actes de la festa major tarragonina. Del Ball de Sogra i Nora disposem d'un text manuscrit datat a finals del segle XIX. Del Ball de Dames i Vells s'editen cinc textos: el més antic és un manuscrit de 1818; el segon és una adaptació manuscrita de l'anterior feta el 1926; el tercer és un manuscrit que podem datar entre els anys 1931 i 1932; el quart és un altre manuscrit datat el 1946; i el cinquè és un text mecanografiat, adaptat del manuscrit de 1946, de l'any 1956.

Aquesta és la curiosa història d’un cargol, una princesa i un ganivet de cuina. Aquesta també és la història d’un príncep friqui, un mag murri i un cavaller massa perfecte. Però sobretot, aquesta és la història de com uns personatges com aquests són capaços de girar com un mitjó els contes normals de prínceps, mags i princeses als quals estem acostumats. Si busqueu una aventura diferent, divertida i amb un final amb sorpresa, aquest pot ser el vostre llibre. Però si el que voleu és un conte normal de princeses... serà millor que en busqueu un altre. Esteu avisats! «El cargol protagonista d’aquesta història no es transformarà en príncep, tot i que per ser justos amb el pobre bitxo aclarirem que durant tot aquest conte no rep ni un sol petó.»

Joan Ramis i la xarxa de relacions il·lustrades pren el títol de les jornades de l’Institut Menorquí d’Estudis amb motiu de la commemoració del bicentenari de la mort de la personalitat de referència del grup il·lustrat menorquí i l’autor canònic de la literatura catalana setcentista. L’objectiu d’avançar en el coneixement de Joan Ramis, amb vista a una futura biografia, va dur a posar l’accent tant en les relacions personals i culturals ramisianes com en els referents historiogràfics i literaris de la seva obra. Així, s’aprofundeix, d’una banda, en la seva ascendència social; en l’impacte de l’etapa de la dominació espanyola (1782-1798); en l’amistat amb el seu deixeble Francesc Seguí Valls, l’alemany C. F. H. Lindemann, el nord-americà Charles Folsom i els mallorquins Lluís de Vilafranca i Josep de Togores; en la Societat Maonesa a través dels seus membres Joan Roca i Vinent, Joan Soler i Sans i William Cronhelm, així com en el paper que va poder jugar en la redacció de l’Encyclopædia Britannica. I, de l’altra, s’aporten nous referents per a la lectura de les obres teatrals Lucrècia i Rosaura o el més constant amor, l’elegia llatina a la seva dona Joana Montanyés i el poema èpic La Alonsíada.

Aquest llibre ressegueix des d’un punt de vista geoliterari l’obra literària del dramaturg, poeta, novel ·lista i folklorista Jordi Pere Cerdà (Sallagosa, 1920 - Perpinyà, 2011), pseudònim d’Antoni Cayrol. L’estudi s’aproxima a la vida i l’obra de l’autor des de diversos prismes: d’una banda, retrata l’entorn natural més immediat a Cerdà, una natura que s’expressa amb força i on la petjada de l’ésser humà és més feble; de l’altra, també s’interessa per l’espai més estriat o saturat de línies, barreres i conflictes socials i polítics, on l’individu pren una major rellevància amb el seu propi compromís en aquests conflictes. L’estudi també s’interessa per explorar les intimitats de l’ésser, tant del mateix Cerdà com dels seus veïns en la rural, pirinenca i transfronterera comarca de la Cerdanya. L’anàlisi literària d’aquest llibre ens permet, doncs, endinsar-nos en les arrels de la societat cerdana i nord-catalana durant els anys centrals i convulsos del segle xx, de la mà dels mots cerdanians. Uns mots que s’acompanyen de nombroses aportacions teòriques que enriqueixen i contextualitzen els desafiaments espacials i cognitius que recorre aquesta geografia literària sobre Jordi Pere Cerdà.

ELS CAMINS DE L’AMOR NO ESTAN definits en una agenda, els construïm dia a dia amb les nostres paraules, amb actituds i amb fets. Anar pels camins de l’amor és una elecció íntima, individual. Som nosaltres que escollim quin camí seguirem per assolir un objectiu o quina resposta donarem a les situacions que se’ns posen al davant: Discutir o dialogar? Abraçar o agredir? Esperar o no esperar? Odiar o perdonar? Fer front o amagar-se? Corregir o deixar passar? Les respostes que donem a totes aquestes situacions ens fan viure amb més grau de satisfacció o d’amargor. De qui depèn? Només de nosaltres. Sota l’òptica de l’amor tots els camins condueixen al mateix port: la pau amb un mateix, amb els altres i amb Déu. En els camins de l’amor els indicadors ens diuen que per arribar a la felicitat no he de ser feliç jo a qualsevol preu, sinó fer-te feliç a tu. Estimar és donar i donar-se sense esperar res a canvi. Això és sabut. Però, com ho fem?